Taula

Alfa
Dia primer
Dia segon – Matí
Dia segon – Vespre
Dia tercer – Matí
Dia tercer – Vespre
Dia quart – Matí
Dia quart – Migdia
Dia quart – Vespre
Dia cinquè – Matí
Dia cinquè – Vespre
Dia sisè – Matí
Dia sisè – Vespre
Dia setè
Omega

Alfa

Poi che la vista angelica, serena,
per súbita partenza in gran dolore
lasciato à l'alma e 'n tenebroso horrore,
cerco parlando d'allentar mia pena.

Giusto duol certo a lamentar mi mena:
sassel chi n'è cagione, et sallo Amore,
ch'altro rimedio non avea 'l mio core
contra i fastidi onde la vita è piena.

Questo un, Morte, m'à tolto la tua mano;
et tu che copri et guardi et ài or teco,
felice terra, quel bel viso humano,

me dove lasci, sconsolato et cieco,
poscia che 'l dolce et amoroso et piano
lume degli occhi miei non è piú meco?

Francesco Petrarca

Dia primer

Res en la terra de maror confusa,
res en el mar, cos insepult i nu,
res en el fons del llarg abisme dur
i al cel buidor que cap estel no abrusa.

Sobre les aigües la cançó difusa
naixia a poc a poc del joc comú
lliurat pel nostre jo i el nostre tu
al ritme nou de la claror que acusa.

I fou la llum només perquè ho va dir
el teu esguard que inesperat venia,
Serena, de la terra sense ahir

per fondre la secreta melangia.
I vingueren un vespre i un matí
i en el teu cos va néixer el primer dia.

Dia segon – Matí

Dóna'm un cel ben ample i ben serè,
un camí i una mitja llunyania,
per sentir-hi les passes del nou dia
al punt que es fon la nit sense voler.

Torna'm així al meu espai de fe,
al dubte insinuant que el vent congria
quan dansen voluntat i gelosia
damunt el teu retrat de cos sencer.

Fes-te una mica enfora de les fites
d'aquest espai novell de blau i vent
revestit de mudances infinites,

i en la distància del cos absent,
enfora de paraules interdites,
torna a oferir-me el cos del pensament.

Dia segon – Vespre

S'han separat les aigües de la terra
i les aigües del cel. S'han separat
per un prodigi de mirall, nafrat
d'un sol menyspreu d'oblit o bé de guerra.

Llum de dolor emmortalla la desferra
de la plana resseca en soledat,
i espera enyoradissa un nou combat
que trenqui el fang del cel color de gerra.

Color de gerra es clou el teu esguard
i nega al meu esguard la mitja ofrena
d'un sol que es reflectia a part i part.

Sé, tanmateix, que quan la nit alena
l'agonia tan llarga del retard
tornes de nou i em prens feta serena.

Dia tercer – Matí

De cor plaent per voluntat esclava
confegeixes el somni del cel clar
tapada amb els llençols color de mar
que aquí i allà la mar del vent destrava.

La mar t'acull i et broda roba blava
que per la teva pell es fa i desfà
i oneja, i rodolant et fa arribar
a la platja que ufana t'esperava.

Tal volta l'atzarós desig del vent
farà descloure els vels de mar ingenus
i obrirà nous camins serenament

perquè puguin fruir els meus ulls estrenus
del miracle d'aquest renaixement,
en el teu cos, del cos suprem de Venus.

Dia tercer – Vespre

És quan s'obren els dits de la falguera
amb corbes sinuoses de frescor,
ben lents, al ritme verd de la cançó
que vola al vent suau de primavera;

és quan la llum de l'hora matinera
escala l'heura sense fer remor
i esclata amb nous delers el seu color
per dins les persianes de palmera;

és llavors que els palmells solquen els prats
per sembrar-hi les flors de vida curta
que fruitaran en mil serenitats,

i és llavors que faig meu el goig de dur-te
amb els dits de falguera entrellaçats
pel senderols verdíssims de la murta.

Dia quart – Matí

L'Amor che muove il sole e l'altre stelle

Per l'ampla soledat del cel obert
es forja baula a baula la cadena
que em lliga al pas dels dies sense esmena
i que amb veu groga em diu sovint que et perd.

És per això que estim el gris incert
i les carícies de lluna plena,
quan a l'hora vibrant de la serena
es desclouen les roses del desert.

I sé aleshores que el teu cos de duna
despertarà amb el so del ritme escrit
amb mà d'oratge per l'arena bruna,

i dansarem damunt el groc oblit
perquè és Amor qui mou el sol, la lluna
i els cossos dels amants en l'alta nit.

Dia quart – Migdia

A l'hora de girar la vista enrere
sobre la terra nova de l'ahir
tixen el cel set arcs de Sant Martí
que esclaten en set nervis d'esponera.

I s'obre el nervi de la llum primera,
i el de la terra i el del blau marí,
i encara el del cel clar del bell matí
i el nervi verd de la vibrant espera.

I vet aquí, Serena, que tenc por,
tenc por tot avançant per les arcades
d'aquest meu temple d'un ahir que es mor.

I al creuer dels meus dies és debades
que intent saber si, arribat al cor,
m'hi cantaran set flors enamorades.

Dia quart – Vespre

Oh, sí: corre. Allunya't de l'estança
que amaga i ennegreix el teu retrat,
i trenca l'urc d'un gest falsificat
tot defugint l'enyor que ja s'atansa.

Quan ho facis, les flors de l'esperança
floriran de bell nou, i de bon grat,
tornaran els colors del seu esclat
cançons d'amor i músiques de dansa.

Tu saps que no té música l'enyor:
no és l'enyor qui fa ballar els planetes
ni per qui mor serena la llavor.

No són enyors, sinó unes altres vetes
les que lliguen la música amb l'amor
i dels caiguts records fan albes dretes.

Dia cinquè – Matí

Todalas aves do mundo d'amor cantavam

En despertar en les matinades fredes,
"amic, aixeca't", et sentia dir,
"amic, aixeca't d'hora que al matí
canten d'amor les aus damunt les cledes".

En despertar-me entre les fosques sedes,
"amic escolta-les cantar per mi,
escolta-les", em deies, "al camí
que el nostre amor s'ha obert per les arbredes".

D'amor cantaven els ocells del món,
del nostre amor en les matinades blanques,
del nostre amor i del teu adéu pregon.

I sé, des d'aleshores, que si em manques,
el sol se'n puja, la serena es fon
i el silenci refila per les branques.

Dia cinquè – Vespre

Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets;
fugint al mar on són nodrits e fets
per gran remei en terra eixiran.

Amb la presència dels peixos morts,
quiets, d'escata grisa i apagada,
així talment la veu asserenada
s'adorm damunt la pell dels teus records.

L'última estrella viva fa l'esforç
d'escriure amb mots de sal amarinada
la vella veu de l'aigua i de l'onada
tot sospirant pels enyorats conhorts.

Quan s'esborren les cares del retaule
veig com és trist haver de demanar
als peixos morts dels meus records: cercau-la.

La sal comença a rovellar el demà
i, solament per tu i amb la paraula,
torn a llançar les xarxes dins la mar.

Dia sisè – Matí

Transforma-se o amador na coisa amada.

El teu esguard serenament inspira
que el meu cos torni terra i torni fang,
i, novament pastat amb hàbil tranc,
prengui semblança de l'esguard que el mira.

Color de gerra el teu esguard em gira
i jo prenc forma sobre el torn i manc,
sense plant ni dolor de fer-me franc
de les faiçons antigues de la ira.

Esdevé l'amador la cosa amada?
La gerra guardarà el record dels dits
quan el fang tornarà forma callada

i les hores viuran secrets oblits.
Aleshores, la terra asserenada
ja no cercarà l'aigua dels delits.

Dia sisè – Vespre

El teu alè enalteix i fa fruitar
el meu alè. La meva veu comença
a prendre cos, a prendre força i vèncer
aquest silenci llarg del cos llunyà.

Cos a cos, paraula en alenar,
cos i pensa, tot jo paraula tensa,
pensa i pensa per l'urc de la creença
de falsament sentir-me tot humà.

I tanmateix conec el meu error
i sé la carn que et cerca adelerada.
De cada cosa donaré raó

i escopiré el teu nom cada vegada
perquè el teu nom serà conjur d'amor
i hi somriurà Natura emmirallada.

Dia setè

I vingueren un vespre i un matí
i sobre el cos suau de la serena
prengueren força de la llum setena
les tristes augurances de la fi.

El sol pujà, i fletxes de verí
feriren els desigs de ple en la vena,
i aquests es van obrir com una trena
entre les mans calloses del destí.

Resten ara la murta i les falgueres,
resten dansant els astres i l'amor,
resten els cants d'aloses matineres

i resten les escates del dolor.
Resta també, vençudes les esperes
i fosa la serena, serenor.

Omega

Puix que la vista angèlica, serena,
per la sobtada fuita en gran dolor
ha deixat l'ànima, i en fosc horror,
cerc en els mots quelcom que en sigui esmena.

És un dol just el que al lament em mena;
ho sap qui me'l causà i ho sap Amor,
que no tenia al cor remei millor
contra els dolors de què la vida és plena.

I aquest, oh Mort, m'ha pres la teva mà.
I tu que tens i guardes allunyat,
terra feliç, aquell bell rostre humà,

on és que em deixes cec, desconsolat,
després que el dolç i amorós i clar
sol dels meus ulls no és al meu costat?

Francesco Petrarca